Setmana de 6 Cordes

Buff....
"Ja Fa Massa Temps...!"
-que no escribia reeieeieiessss...- (<-cantat com la cançó "Ja Fa Massa Temps" que properament -o llunyanament- podreu gaudir en els vostres reproductors de CD's)
Mala Senyal. Això vol dir que estava tancat i barrat sense contacte algun amb el món exterior en aquell espai semblant a la cabina de conducció de l'halcón milenario...que toca paret contra paret amb una escola de dansa salsera*
...qui en dóna més?La dona contemporània.(<--joc de paraules molt dolent).

Tot això ambientat marxísticament amb el trajecte d'anada i de tornada a l'estudi, pel qual, per obligació -a Tarragona, no tots els camins porten a "Radish Records", sinò que es tenen poques opcions- ,m'obligava per ruta a torturar-me passant d'entre les casetes de venta de Nadal de la Rambla, el cúmul de gent, i els altaveus estratègicament col·locats al carrer entonant allò al que hom li diu Nadales.

Però, a part de tot això, i per si en teníeu algun dubte:
Sí, les guitarres tenen 6 cordes. Ni una més ni una menys...i a vegades estan afinades entre sí, i d'altres no. I a vegades, quan les estires una miqueta amb el dit petit es desafinen, i si qui escolta és una espècie de cantautor camuflat en forma de pseudosaxofonista que va de persona amb oïda, i que pensa que no està totalment afinat el que s'ha gravat, s'ha de repetir.

Això és una de les coses que he aprés durant aquest dies en que per l'estudi han passat, entre d'altres i espontanis visitants, El José Miguel, a "rasguear" la guitarra espanyola per un trosset de rumba de "Eo Gosto do Viver", o el Loti, conegut també en la seva etapa oximorònica com a "Supernova Estàtica" o "Confusió Diàfana", per gravar amb la guitarra distorsionada -és a dir, amb el canal de distorsió de l'amplificador o del ronyó granate amb nom de pot, no pas distorsionada en quan a aparença-, els arreglos que en el seu dia havia aportat a l'univers benetià.

Després del dia 2 ple de col·laboracions i de visites, i durant (del verb durar) durant (<-l'adverbi de temps o preposció, ara no ho recordo bé) 7 dies més, també vaig aprendre a caminar per sobre de la base, a engostipar-me, a creure que m'havia trencat les costelles tossint, a creure en el mocador màgic, -font apavaigadora de totes les cordes que volen a l'aire-, a no dormir-me tant al somniferosofà, a aprendre'm tot el repertori d'acudits del Radish, a escoltar més i a parlar menys, i a conviure amb el Mestre Mutenjosegh, del qual us n'adjunto una fotografia.
Però sobretot, vaig aprendre a sobreviure amb l'stress i a no relacionar-me amb l'extramón (conegut en etapa de gravació com la resta de coses fora de la vida a l'estudi), cosa que per sort, he arranjat aquests últims dies.

El que no he pogut aprendre, per desgràcia, és a dormir acompanyat de roncs ultrasònics i a no dormir pas acompanyat. Sé, però, que algun dia, tornaré a entendre de veritat el significat veritable de la paraula "descans".

Per sort, la cançó "Sempre Negatiu" em va donar una lliçó i no em penso deixar emportar per les queixes gratuïtes a les que ens autoacostumem els que pertanyem a la coneguda generació psicològica.

Durant tota la setmana de set dies i sis cordes, el Jose ens ha sorprés cada dia més amb la seva manera d'entendre el mitjà musical (i ens ha pegat les seves dues frases estrella: "Normalmente" i "Yoquesé, no?"), i com que estàvem saturats d'aprendre a través de la informació guitarrística propera a la Veritat que tan amablement ens cedia, el dia 10 vam decidir para de vibrar pulsadament i donar pas al gran (no només de tamany, sinò com a músic, però sobretot com a persona) Josep Espasa, El Flautista de Canongyn.

A canvi de tenir moltes rates enamorades a la porta de l'estudi, gaudirem de les melodies que només el Pep i ningú més sap moldejar o melodiejar.

*per si no quedava pLou cRar, parlava de l'estudi de gravació.