Roger Simpson

Només volia deixar constància de que no ho he pogut evitar...masses temporades seguides matxacant-nos a la mateixa hora havien de fer el seu efecte...

Feu el mateix a
http://www.simpsonsmovie.com/

Passeu-vos-ho bé!

IV Trobada de Cantautors, Romancers i Cançoners de Bescaran

Hola persones!

Rescato el blog per corroborar que ahir vam ser a Bescaran (altrament batejat com a "Vés, caram!" per Il·luminació Profana) o conegut paranylingüísticament pel lloc-no lloc on El be-és-car-amb pebrot, per exemple, o també per ser un indret allí on tothom li diu als gossos que vagin per rams (explicació: Vés ca, al ram).

En la trobada de Cantautors vam coincidir uns quants practicants del dropower aparent: Entre Nosaltres, Jose Luís Manzanero (rebatejat com a Josep Lluis Pomer i guanyador de la edició d'enguany), Steve Jennings, Quim "Bescaran" Sabaté, Nilda Fernández, Jep i Joll, VerdCel, Alfons Encinas i Feliu Ventura.

La trobada va fer que els que no ens coneixíem ens coneguéssim (no a naltros mateixos sinò entre nosaltres, i quan escric "entre nosaltres" no em refereixo a que tots només coneguéssim al grup que porta aquest nom, "Entre nosaltres"); i també va fer possible que els que ja es coneixien es reconeguéssin, que no vol dir que es coneguéssin en Re.

Il·luminació Profana i Roger Benet van tornar a tocar en el format de dúo després de més d'un any de no fer-ho, per intentar explicar el per què de la existència de Roger Benet i els Oximorònics, si és que n'hi ha un. No estem gaire segurs de si va quedar "plou crar" però tampoc estem segurs de la importància de l'objectiu.

Us deixem una foto de l'entranyable poble que va fer de context per aquest energètic event. Més endavant hi penjarem una foto de família. Mentrestant, que dureu molt.

Cantautònoms, Cantautors Galàctics , Esportistes d'Èlit, No-Músics i Persones.

Una de les grans notícies de la setmana ha estat sens dubte que el cantautònom i amic Oscárboles, ha tret el seu primer CD Autoeditat: Docemasuna mentiras.
Tots els de la nostra generació sabem que la nostra adolescència no té cap mena de sentit (sobretot sentit amb sentit, i sentit sentit -escoltat- amb sentit de la música) sense l'Oscar amb la guitarra en mà removent-nos la consciència i despertant-nos inquietuds als que estàvem més adormits i quiets.
10 anys -com a mínim- després de tot això l'Oscar té el seu primer CD...Felicitats!!!
Us recomano que l'escolteu amb atenció, perquè no és pas fàcil fer riure, al mateix temps que produïr catarsis que permetin recordar-nos que encara hi ha moltes coses a fer perquè aquest espai i temps en el que esdevenim sigui millor per a tothom, ni que sigui començant a poc a poc i per la petita escala.

Podeu visitar el seu mai és peix:

www.myspace.com/oscarboles

L'altre afer a destacar de la setmana és que el dijous, dia de vacances de l'estudi (que coincideix amb el dia que pujo a Barcelona -sí, des de Tarragona es PUJA a Barcelona-), i després d'haver-me reatropellat les orelles amb més música pel matí a les classes del Taller de Músics (sí, waw...el Roger estudia les matemàtiques de l'abstracció musical, què guai!), vaig decidir d'anar a veure l'espectacle de Nadales (sobretot, no pas "Villancicos"!!) del Pau Riba amb els De Mortimers al Teatreneu de Barcelona. (després d'haver-ho intentat abans de Nadal i haver-me mig perdut pels mimètics carrers amb Gràcia).

Tot i trucar a "n" persones que em dongueren la negativa d'acompanyar-m'hi, per la qual cosa trobo dues explicacions:
1.- La gent pensa que és massa agosarat acompanyar a una persona d'un calibre i pes social com el meu. [opció descartada]
2.- Truco a la gent 45 minuts abans de que comenci, per tant, a quasi ningú li va bé.[opció probable].


Resulta que arribo al Teatreneu, compro l'entrada, tot i el nerviosisme en el moment de dir el títol (costa dir "Jisàs de Netzerit" quan tens incrustada al cervell una educació catòlica que et porta a dir-ho una vocal enrera) i em trobo a la Emma, que é'mmaca, i que feia prou que no veia, (per la qual cosa ens alegrem molt), i que està amb les seves amigues valencianes i vasques i un noi també amic seu que ja coneixia d'una calçotada, que resulta ser un esportista d'élit però que caldria destacar que es diferencia de la resta per la seva accessibilitat i actitut, i perquè tot i poder pensar el contrari a la ciència heràldica, no sembla anar amb Preses -n'ocultarem la identitat per tal de respectar-ne la intimitat- .
Total, que ens ajuntem un bon grapat de persones que estem a gust, i que tenim ganes de veure l'espectacle.

Doncs bé, és una llàstima que no pugueu veure aquest espectacle fins a finals d'any, perquè realment és brutal. De principi a fi. Tant el paper del Pau com a Mestre de Cerimònies; com el ritme, els moviments, l'aparent espontaneïtat i la increíble imaginació a l'hora d'enfocar les intros de les Nadales i l'acompanyament d'aquestes dels De Mortimers; i, com a conseqüència de tot això, el com es complementen entre ells per posar en comú humor, crítica, paranys linguístics, teatre, música (o no-música), interacció, molta ironía...

....un d'aquells espectacles que t'ajuden en tots els sentits!!!! Gràcies!!!

De totes maneres, i per sort, tant el Pau com els Mortimers fan moltes més coses, així que ho podeu seguir a les seves pàgines webs.

www.pauriba.com

www.demortimers.com


Després, tot i la dura càrrega de dur un vent fuster tenor groc a les espatlles i una motxilla plena de paperassa disfressada de sabiduria enquadernada sobre l'estèrnum, em van convèncer -amb una sola frase, per tant, no seria la persona més difícilde convèncer- per tal de sopar, i anar a prendre quelcom com què pel graciós barri de Gràcia, acabant fent cap a l'Hèliogabal, on resulta que tocava un saxofonista amic meu i on hi havia l'energètica Aloma, que també feia temps que no veia. Tota una nit plena de casualitats, que vam acabar fent petar la txerradota (i, com a mínim, bevent també) amb els De Mortimers i el Pau, tot tenint com a tema central els Palíndroms i els diferents tipus de fetges.

Mescla una pilota de futbol, un vaixell fet de paper de diari, una corxera de tela, i una cervesa, passa-ho pel turmix, i tens una nit més o menys com aquesta. (per dir alguna cosa)

Ja ho veieu, no hi ha dia de descans musical, això sí, podeu pensar:"què té a veure tot això amb el disc?
Doncs que anar a veure aquest tipus d'espectacle a mi, personalment, m'anima moltíssim, i en aquest cas concret, em va ajudar a treure'm del cap tota mena de dubtes que van sorgint de tant en tant sobre el per què del disc, -que probablement arrossegava més constantment els últims dies de gravació degut a una espècie d'estrés-, per canviar-los per energia postiva per encarar-lo encara amb més ganes!!!

Setmana de 6 Cordes

Buff....
"Ja Fa Massa Temps...!"
-que no escribia reeieeieiessss...- (<-cantat com la cançó "Ja Fa Massa Temps" que properament -o llunyanament- podreu gaudir en els vostres reproductors de CD's)
Mala Senyal. Això vol dir que estava tancat i barrat sense contacte algun amb el món exterior en aquell espai semblant a la cabina de conducció de l'halcón milenario...que toca paret contra paret amb una escola de dansa salsera*
...qui en dóna més?La dona contemporània.(<--joc de paraules molt dolent).

Tot això ambientat marxísticament amb el trajecte d'anada i de tornada a l'estudi, pel qual, per obligació -a Tarragona, no tots els camins porten a "Radish Records", sinò que es tenen poques opcions- ,m'obligava per ruta a torturar-me passant d'entre les casetes de venta de Nadal de la Rambla, el cúmul de gent, i els altaveus estratègicament col·locats al carrer entonant allò al que hom li diu Nadales.

Però, a part de tot això, i per si en teníeu algun dubte:
Sí, les guitarres tenen 6 cordes. Ni una més ni una menys...i a vegades estan afinades entre sí, i d'altres no. I a vegades, quan les estires una miqueta amb el dit petit es desafinen, i si qui escolta és una espècie de cantautor camuflat en forma de pseudosaxofonista que va de persona amb oïda, i que pensa que no està totalment afinat el que s'ha gravat, s'ha de repetir.

Això és una de les coses que he aprés durant aquest dies en que per l'estudi han passat, entre d'altres i espontanis visitants, El José Miguel, a "rasguear" la guitarra espanyola per un trosset de rumba de "Eo Gosto do Viver", o el Loti, conegut també en la seva etapa oximorònica com a "Supernova Estàtica" o "Confusió Diàfana", per gravar amb la guitarra distorsionada -és a dir, amb el canal de distorsió de l'amplificador o del ronyó granate amb nom de pot, no pas distorsionada en quan a aparença-, els arreglos que en el seu dia havia aportat a l'univers benetià.

Després del dia 2 ple de col·laboracions i de visites, i durant (del verb durar) durant (<-l'adverbi de temps o preposció, ara no ho recordo bé) 7 dies més, també vaig aprendre a caminar per sobre de la base, a engostipar-me, a creure que m'havia trencat les costelles tossint, a creure en el mocador màgic, -font apavaigadora de totes les cordes que volen a l'aire-, a no dormir-me tant al somniferosofà, a aprendre'm tot el repertori d'acudits del Radish, a escoltar més i a parlar menys, i a conviure amb el Mestre Mutenjosegh, del qual us n'adjunto una fotografia.
Però sobretot, vaig aprendre a sobreviure amb l'stress i a no relacionar-me amb l'extramón (conegut en etapa de gravació com la resta de coses fora de la vida a l'estudi), cosa que per sort, he arranjat aquests últims dies.

El que no he pogut aprendre, per desgràcia, és a dormir acompanyat de roncs ultrasònics i a no dormir pas acompanyat. Sé, però, que algun dia, tornaré a entendre de veritat el significat veritable de la paraula "descans".

Per sort, la cançó "Sempre Negatiu" em va donar una lliçó i no em penso deixar emportar per les queixes gratuïtes a les que ens autoacostumem els que pertanyem a la coneguda generació psicològica.

Durant tota la setmana de set dies i sis cordes, el Jose ens ha sorprés cada dia més amb la seva manera d'entendre el mitjà musical (i ens ha pegat les seves dues frases estrella: "Normalmente" i "Yoquesé, no?"), i com que estàvem saturats d'aprendre a través de la informació guitarrística propera a la Veritat que tan amablement ens cedia, el dia 10 vam decidir para de vibrar pulsadament i donar pas al gran (no només de tamany, sinò com a músic, però sobretot com a persona) Josep Espasa, El Flautista de Canongyn.

A canvi de tenir moltes rates enamorades a la porta de l'estudi, gaudirem de les melodies que només el Pep i ningú més sap moldejar o melodiejar.

*per si no quedava pLou cRar, parlava de l'estudi de gravació.

Cap d'any al Cap

Només remarcaré d'aquest dia tant assenyalat, que en vaig fer una simpàtica reflexió.
Arran de que Tothom deia Feliç -o Bon- Any Nou!

Pel que penso que hauríem de ser més coherents, com ho serem d'aquí a dos anys, al 2009, i dir la frase correcta: Bon Any Set!

Res més per aquest dia tant inexistent per la majoría de persones que el passen en estat somnífer. Que tingueu un any tremendo, com a mínim!

Fi d'un any fi

31 de Desembre.
9:00h. del matí, plaça Imperial Tarragona.
hores dormides:1h.30min.
10:30h. Parc de Nadal de Barcelona. Monitor de motos i Quads.
significat de tot això:Velocitat, bales de palla, rum-rums poc intermitents, pares encantadors i pares indignats, nens de tota mena .(Tot això per desconnectar de l'estudi, tot i que els simuladors de conducció de l'estanc havien d'estar connectats).
15:30h. Dinar i vi amb gasosa. Una mica d'alegria pel cos!
17:00h.-19:30h. Tarda: ídem que un símbol d'exclamació i un punt i a part més amunt.

Per cert, el nostre "jefe", era clavat al Harvey Keitel, si és que no era ell disfressat de Pere.

Vespre...cap a la Tàrraco.

Referent al disc. No sé descansar. No m'hi puc desenganxar, però suposo que és crònico-passatger, es a dir, crònic mentre duri la gravació. Ho demostren aspectes variats.

Com:

1.-Cançons i més cançons (o petits fragment anecdòtics, efímerament simples i complementàriament vitalicis) ressonen dins el meu serení, fins al punt d'imaginar-me, quan els nens em fan preguntes sobre els frens i els acceleradors, que m'estan recitant lletres benetianes.

2.-Al migdia carrego el mòbil -no vull dir que el carregui a sobre com si pesés unes 2 tones, si no que hi poso diners- i truco al Dr. Fru. , (que, sortosament, formarà part musical de l'aventura), per saber si ha entés quelcom referent a un e-mail (o Emili, en català) complicat en estructura que li vaig enviar sobre "timings" i d'altres conceptes - que tant bé sonen- i que són teòricament específics del llenguatge d'estudi. Enlloc d'això desviem la conversa cap a la nostra lluita personal en la que enfrontem opinions que per un costat salven i per l'altre condemenen l'instrument anomenat saxo soprà, i ens desitgem un bon any.
Tot i així, és sempre un plaer elocuar frases que s'intercalen amb el doctor que ens duu a terme un tractament "fruístic"*, tot i que els seus coneximents Vinguin Del Fi.


3.- Truco també a l'Lynnespectora Poets, perquè vagi fent un lloc en la seva atapeïda agenda de futura diva del rock'n roll per regalar-nos part de la seva veu de vitrall en la cançó de Bressol "VoRa Nit". Com era d'esperar entre dues ments disperses, la temàtica també es desvia cap a la dreta i després cap a l'esquerra.

4.- A l'arribar a Tarragona el sr. Radish em truca simplement per dir-me que ha estat jugant amb "Llum de Nit", de la que, per fi, s'han acabat de gravar les guitarres, i que resulta que és, segons les seves paraules, "El tema" o..."Un temazo", cosa que em fa ser una mica més content.

Després de tot això, cal dir que amb ampolla de cava en mà emb vaig dirigir cap el sopar de Fi d'Any,(o pels més radicals, sopar per passar d'un dia com un altre a un altre dia com un altre) que va ser el tercer passat sense voler amb el Blaiot, al seu maset, on tots els que hi érem, vam enregistrar audiovisualment els nostres desitjos per l'any 2007, dels quals destaco, entre d'altres, els més radikals de la Nina: Més Amor, més Música, Més sopars com el d'avui, i un de meu: No Desitjar Tant com al 2006.

Unes hores després, i mentre confoniem les campanes de la Catedral amb els petards que disparàven a molts lloc i les botzines dels vaixells que afinaven atonalment, semblava que ja estàvem al 2007.

*Parlarem del concepte "Fru" en nivells més avançats.

Dissabte: incomptables hores

"Ok Radish, pues, nos vemos mañana a las 12:00h. en el estudio...llama al Pepus i al Jose, que aún estaran despiertos".
Última frase de la nit del divendres al dissabte. 5:15 de la matinada. Estat etíl·lic important.

No recordo ni quan vam entrar ni quan vam sortir de l'estudi, el dia del meu Sant. Només que era de dia a l'entrar i de nit nit, però nit, al moment de sortir.

Si que recordo que al matí vam rebre visita del mític baixista dels Otxque! i de l'Anna que a vegades m'ajuda a vocalitzar, i que algú ens va fer fora per ser masses (No vull dir masses de massa, de matèria, -que si que ho som, un troç de massa, en el fons- ni masses de les de malabarista, sinò masses de molts, de massa gent). Que vam comprar croissants de xocolata i vam aparcar un cotxe. Que la gent parlava de què faria per Cap d'Any.
Que vam dinar kebabs per variar a les 18:30h. amb la companyía d'una dofí ("daufí" pels majors de vuitanta anys) francés que ens va portar de regal mermelada feta a aleta i formatge de Bourdeaux.
Que al tornar al nostre monestir particular, el Follet Torguido es va posar dins de la cançó i tot va començar a tenir sentit. Que algú va trucar a la porta de l'estudi i va preguntar si veníem entrades. Que se'm va acabar la bateria del mòbil un munt de vegades, mentre paralva amb gent que em trucava per felicitar-me.

Que eren altes hores de la matinada quan portava al Jose amb cotxe -amb molta por, ja que esava recentment arreglat pel txapista- cap a Miami (Miami Platja, l'Hospitalet de l'Infant, no pas Miami Beach de USA) i que s'havia deixat les claus de casa seva. Que la Manoli ens va obrir i ens va insultar carinyosament. Que vaig veure aigua i vaig menjar formatge fresc. Que ens havien esta esperant fins a les dues, per tant, era més tard.

Que no era tard, sinò tardíssim quan deixava el vehicle a ca mons pares (per sorpresa i casualitat el meu primogenitor m'esperava en "batín" i pijama al pàrquing per ajudar-me a aparcar) i sopava un plat d'arròs de pollastre que em van deixar fet des del migdia, tot xerrant al mateix temps que se maclucaven els ulls.
Que eren les 7:00 que me n'anava a dormir i que al dia següent treballava al Parc Infantil de Nadal de Barcelona i m'havia d'aixecar a les nou.
Recordo també que els roncs indonesis eren més forts que mai i vaig haver de domir al llit de la meva companya de pis, a l'ala nord del nostre habitacle, aprofitant que ella era per terres reialmunificades i que dues portes i un minipasssadís separen la seva habitació de la zona sonora. Recordo també que la cançó "Llum de Nit" se'm repetia al cap un i un altre cop. Això volia dir, però, i per obvia deducció, que l'havíem acabat de gravar. Almenys una bona senyal en forma de mal de cap típic d'estudi.

M'esperava un endemà diferent (només faltaven dues hores), treballant amb crios (i pares) per desconnectar de l'estudi. Mai hagués pensat que podria escriure una frase com aquesta...treballar (i amb nens!) per desconnectar de quelcom.

No caurem en l'error, dedir-li treball a l'estudi perquè, teòricament, un treball és quelcom que serveix per ésser remunerat per una feina feta durant un temps. I en aquest cas pago per treballar, així que ens trobem en una gravació oximoró.

Què bé, cuanta coherència conceptual engloba aquesta òpera prima!!!!

Res més, fi d'any sense anar a l'estudi...se'm farà extrany? Demà en sabria més de la meva musicodependència...però de moment, dormir una miqueta no m'aniria pas malament...

Divendres, faves tendres...

Mala Idea, si algú està malalt, la de posar-se a gravar.
(I quan dic malalt, no parlo dels símptomes d'aparent malalatia mental o mantal* constant que sembla que algun dels membres -o tots- de la banda pugui tenir diagnosticada, sinò de tot aquell seguit de diferents constipats, engostipats o catarrus -a lliure elecció de definició lingüística- que s'ajunten ben entrat l'hivern) .

En resumits comptes (si, ho sé, això ha estat una xarnegada, però m'ha agradat) a les 15:00h. del divendres 29 ens hi posàvem després de que el Mestre hagués passat la nit a l'"estudi-vivenda-zulo" d'en "Lloc-No Lloc" o baixista oximorònic (el David, bonament li havia cedit les claus al seu ídol perquè pogués dormir en mode monjo ben aprop de Radish Records), i que aquest -el Jose- hagués experimentat sensacions sonores, espaials i ambientals realment característiques i únicament pròpies del lloc pseudohabitable de parets pelades i una única estufa.

El cas és que:causa-efecte: enlloc d'estar millor de la moquera i el mal de cap, le petit garçon Seguido estava pitjor que el dia anterior. Tot i així, vam encarar la part bossanovedosa de la cançó "Eo Gosto Do Viver" (altrament batejada com el Costo de Hassim) amb la guitarra d'en Chet Atkins -no la del personatge en qüestió de veritat, sinò una que porta per marca el seu nom- i, amb més entrebancs que una altre cosa, encara ens en vàrem o en vam sortir airosos. (Tant perquè l'aire acondicionat fa d'estufa d'aire calent com perquè a fora hi feia aire fred)

Així que la impressió momentània era que ens havia costat, però en realitat no sabíem el que quedava per venir: Les dues guitarres acústiques doblegades (o doblades) de "Llum de Nit", la cançó o tema que obrirà el disc.

L'APUNT: [Amb això del doblatge penso que és bo fer un matís. No són un total de 4 guitarres, sinò una guitarra panoramitzada (com m'agrada aquesta paraula) a l'esquerra, que es dobla amb una altre guitarra fent el mateix rítmicamen però amb una veu diferent per la dreta.
És a dir, una guitarra per altaveu amb un valor de 1 guitarra per cada guitarra fan un total de:2 guitarres.]

S'ha acabat aquesta barreja de "Barrio Sésamo-Un_Dos_Tres" a la musicana.

Doncs això, amb el Jose conscient de que no entrava dins de la cançó, amb la dificultat rítmica d'aquesta, amb el handicap de que estem creant (<--sí!!! quin pes de paraula, som creadors de dalt a baix <--això dit amb veu de foteta irònic<--això dit amb veu de veu en off aclaradora<--això dit amb la veu de la ment<--això no dit, llegit) dins de l'estudi perquè no hi ha res del tot tancat, i de que la funció d'aquesta guitarra doblada és fer caminar del tot la cançó alhora que fer de pegament entre línea de baix i batería, vam estar unes 4 hores gravant només el primer riff de 45 segons de la cançó que dura 4 minuts. Waw, a aquets pas farem el record guiness.

I quan n''estàvem del tot satisfets però amb les orelles carregades, arriven per fer-nos una visita el cantautònom i amic Oscárboles, el Pepus, i el Loti -"The King Of The Bass".
S'ho escolten amb orelles fresques (es van asseure al costat de la nevera) i la il·luminació profana de l'home de la Canonja ens fa veure que ja estem massa cansats i que allò no està bé.

Per tant, amb una mica d'indignació per la meva part (a vegades he de simular ser el productor dolent), decidim deixar-ho allí i continuar l'endemà, i anar disfrutar una mica tot veient com l'Oscárboles toca 3 cançons a la Vaqueria -acompanyat de les seves muletes musicals Pep i Loti- presentant la cançó que ha gravat pel III CD Multimédia de l'AMT, juntament amb 11 grups més.

Per cert, com sempre, l'Oscar està sublim, per dir-ho d'una manera romàntica.

A més, l'AMT ens convida a quasi barra lliure, i el Pepus, l'Oscar, el Loti, el Radish i jo -els dos últims sense haver sopat, cosa que n'exagera els efectes- agafem un considerable pet, cosa que fa que ens desplacem a la Cova Jazz on el Jose està portant la jam de jazz, per acabar boicotejant-la i tocant Immigrant Song de Led Zeppelin, una cançó de >>backdoormen, i acabar amb un deshomenatge funky a en Jaume Marró.

Quin dia més musical!!!Doremifasolasido!!

Decidim quedar a les 11:ooh. del dia següent tot i ser les 4:00h., però just a l'arribar a casa, el Radish em truca i em diu que s'ho repensa i que canviem l'hora per les 12:00h. Però això ja és una altre història.

Així que fins la propera!VoRa Nit!

(*de manta, de droperia eterna.)