Dissabte: incomptables hores

"Ok Radish, pues, nos vemos mañana a las 12:00h. en el estudio...llama al Pepus i al Jose, que aún estaran despiertos".
Última frase de la nit del divendres al dissabte. 5:15 de la matinada. Estat etíl·lic important.

No recordo ni quan vam entrar ni quan vam sortir de l'estudi, el dia del meu Sant. Només que era de dia a l'entrar i de nit nit, però nit, al moment de sortir.

Si que recordo que al matí vam rebre visita del mític baixista dels Otxque! i de l'Anna que a vegades m'ajuda a vocalitzar, i que algú ens va fer fora per ser masses (No vull dir masses de massa, de matèria, -que si que ho som, un troç de massa, en el fons- ni masses de les de malabarista, sinò masses de molts, de massa gent). Que vam comprar croissants de xocolata i vam aparcar un cotxe. Que la gent parlava de què faria per Cap d'Any.
Que vam dinar kebabs per variar a les 18:30h. amb la companyía d'una dofí ("daufí" pels majors de vuitanta anys) francés que ens va portar de regal mermelada feta a aleta i formatge de Bourdeaux.
Que al tornar al nostre monestir particular, el Follet Torguido es va posar dins de la cançó i tot va començar a tenir sentit. Que algú va trucar a la porta de l'estudi i va preguntar si veníem entrades. Que se'm va acabar la bateria del mòbil un munt de vegades, mentre paralva amb gent que em trucava per felicitar-me.

Que eren altes hores de la matinada quan portava al Jose amb cotxe -amb molta por, ja que esava recentment arreglat pel txapista- cap a Miami (Miami Platja, l'Hospitalet de l'Infant, no pas Miami Beach de USA) i que s'havia deixat les claus de casa seva. Que la Manoli ens va obrir i ens va insultar carinyosament. Que vaig veure aigua i vaig menjar formatge fresc. Que ens havien esta esperant fins a les dues, per tant, era més tard.

Que no era tard, sinò tardíssim quan deixava el vehicle a ca mons pares (per sorpresa i casualitat el meu primogenitor m'esperava en "batín" i pijama al pàrquing per ajudar-me a aparcar) i sopava un plat d'arròs de pollastre que em van deixar fet des del migdia, tot xerrant al mateix temps que se maclucaven els ulls.
Que eren les 7:00 que me n'anava a dormir i que al dia següent treballava al Parc Infantil de Nadal de Barcelona i m'havia d'aixecar a les nou.
Recordo també que els roncs indonesis eren més forts que mai i vaig haver de domir al llit de la meva companya de pis, a l'ala nord del nostre habitacle, aprofitant que ella era per terres reialmunificades i que dues portes i un minipasssadís separen la seva habitació de la zona sonora. Recordo també que la cançó "Llum de Nit" se'm repetia al cap un i un altre cop. Això volia dir, però, i per obvia deducció, que l'havíem acabat de gravar. Almenys una bona senyal en forma de mal de cap típic d'estudi.

M'esperava un endemà diferent (només faltaven dues hores), treballant amb crios (i pares) per desconnectar de l'estudi. Mai hagués pensat que podria escriure una frase com aquesta...treballar (i amb nens!) per desconnectar de quelcom.

No caurem en l'error, dedir-li treball a l'estudi perquè, teòricament, un treball és quelcom que serveix per ésser remunerat per una feina feta durant un temps. I en aquest cas pago per treballar, així que ens trobem en una gravació oximoró.

Què bé, cuanta coherència conceptual engloba aquesta òpera prima!!!!

Res més, fi d'any sense anar a l'estudi...se'm farà extrany? Demà en sabria més de la meva musicodependència...però de moment, dormir una miqueta no m'aniria pas malament...