Cantautònoms, Cantautors Galàctics , Esportistes d'Èlit, No-Músics i Persones.

Una de les grans notícies de la setmana ha estat sens dubte que el cantautònom i amic Oscárboles, ha tret el seu primer CD Autoeditat: Docemasuna mentiras.
Tots els de la nostra generació sabem que la nostra adolescència no té cap mena de sentit (sobretot sentit amb sentit, i sentit sentit -escoltat- amb sentit de la música) sense l'Oscar amb la guitarra en mà removent-nos la consciència i despertant-nos inquietuds als que estàvem més adormits i quiets.
10 anys -com a mínim- després de tot això l'Oscar té el seu primer CD...Felicitats!!!
Us recomano que l'escolteu amb atenció, perquè no és pas fàcil fer riure, al mateix temps que produïr catarsis que permetin recordar-nos que encara hi ha moltes coses a fer perquè aquest espai i temps en el que esdevenim sigui millor per a tothom, ni que sigui començant a poc a poc i per la petita escala.

Podeu visitar el seu mai és peix:

www.myspace.com/oscarboles

L'altre afer a destacar de la setmana és que el dijous, dia de vacances de l'estudi (que coincideix amb el dia que pujo a Barcelona -sí, des de Tarragona es PUJA a Barcelona-), i després d'haver-me reatropellat les orelles amb més música pel matí a les classes del Taller de Músics (sí, waw...el Roger estudia les matemàtiques de l'abstracció musical, què guai!), vaig decidir d'anar a veure l'espectacle de Nadales (sobretot, no pas "Villancicos"!!) del Pau Riba amb els De Mortimers al Teatreneu de Barcelona. (després d'haver-ho intentat abans de Nadal i haver-me mig perdut pels mimètics carrers amb Gràcia).

Tot i trucar a "n" persones que em dongueren la negativa d'acompanyar-m'hi, per la qual cosa trobo dues explicacions:
1.- La gent pensa que és massa agosarat acompanyar a una persona d'un calibre i pes social com el meu. [opció descartada]
2.- Truco a la gent 45 minuts abans de que comenci, per tant, a quasi ningú li va bé.[opció probable].


Resulta que arribo al Teatreneu, compro l'entrada, tot i el nerviosisme en el moment de dir el títol (costa dir "Jisàs de Netzerit" quan tens incrustada al cervell una educació catòlica que et porta a dir-ho una vocal enrera) i em trobo a la Emma, que é'mmaca, i que feia prou que no veia, (per la qual cosa ens alegrem molt), i que està amb les seves amigues valencianes i vasques i un noi també amic seu que ja coneixia d'una calçotada, que resulta ser un esportista d'élit però que caldria destacar que es diferencia de la resta per la seva accessibilitat i actitut, i perquè tot i poder pensar el contrari a la ciència heràldica, no sembla anar amb Preses -n'ocultarem la identitat per tal de respectar-ne la intimitat- .
Total, que ens ajuntem un bon grapat de persones que estem a gust, i que tenim ganes de veure l'espectacle.

Doncs bé, és una llàstima que no pugueu veure aquest espectacle fins a finals d'any, perquè realment és brutal. De principi a fi. Tant el paper del Pau com a Mestre de Cerimònies; com el ritme, els moviments, l'aparent espontaneïtat i la increíble imaginació a l'hora d'enfocar les intros de les Nadales i l'acompanyament d'aquestes dels De Mortimers; i, com a conseqüència de tot això, el com es complementen entre ells per posar en comú humor, crítica, paranys linguístics, teatre, música (o no-música), interacció, molta ironía...

....un d'aquells espectacles que t'ajuden en tots els sentits!!!! Gràcies!!!

De totes maneres, i per sort, tant el Pau com els Mortimers fan moltes més coses, així que ho podeu seguir a les seves pàgines webs.

www.pauriba.com

www.demortimers.com


Després, tot i la dura càrrega de dur un vent fuster tenor groc a les espatlles i una motxilla plena de paperassa disfressada de sabiduria enquadernada sobre l'estèrnum, em van convèncer -amb una sola frase, per tant, no seria la persona més difícilde convèncer- per tal de sopar, i anar a prendre quelcom com què pel graciós barri de Gràcia, acabant fent cap a l'Hèliogabal, on resulta que tocava un saxofonista amic meu i on hi havia l'energètica Aloma, que també feia temps que no veia. Tota una nit plena de casualitats, que vam acabar fent petar la txerradota (i, com a mínim, bevent també) amb els De Mortimers i el Pau, tot tenint com a tema central els Palíndroms i els diferents tipus de fetges.

Mescla una pilota de futbol, un vaixell fet de paper de diari, una corxera de tela, i una cervesa, passa-ho pel turmix, i tens una nit més o menys com aquesta. (per dir alguna cosa)

Ja ho veieu, no hi ha dia de descans musical, això sí, podeu pensar:"què té a veure tot això amb el disc?
Doncs que anar a veure aquest tipus d'espectacle a mi, personalment, m'anima moltíssim, i en aquest cas concret, em va ajudar a treure'm del cap tota mena de dubtes que van sorgint de tant en tant sobre el per què del disc, -que probablement arrossegava més constantment els últims dies de gravació degut a una espècie d'estrés-, per canviar-los per energia postiva per encarar-lo encara amb més ganes!!!

Setmana de 6 Cordes

Buff....
"Ja Fa Massa Temps...!"
-que no escribia reeieeieiessss...- (<-cantat com la cançó "Ja Fa Massa Temps" que properament -o llunyanament- podreu gaudir en els vostres reproductors de CD's)
Mala Senyal. Això vol dir que estava tancat i barrat sense contacte algun amb el món exterior en aquell espai semblant a la cabina de conducció de l'halcón milenario...que toca paret contra paret amb una escola de dansa salsera*
...qui en dóna més?La dona contemporània.(<--joc de paraules molt dolent).

Tot això ambientat marxísticament amb el trajecte d'anada i de tornada a l'estudi, pel qual, per obligació -a Tarragona, no tots els camins porten a "Radish Records", sinò que es tenen poques opcions- ,m'obligava per ruta a torturar-me passant d'entre les casetes de venta de Nadal de la Rambla, el cúmul de gent, i els altaveus estratègicament col·locats al carrer entonant allò al que hom li diu Nadales.

Però, a part de tot això, i per si en teníeu algun dubte:
Sí, les guitarres tenen 6 cordes. Ni una més ni una menys...i a vegades estan afinades entre sí, i d'altres no. I a vegades, quan les estires una miqueta amb el dit petit es desafinen, i si qui escolta és una espècie de cantautor camuflat en forma de pseudosaxofonista que va de persona amb oïda, i que pensa que no està totalment afinat el que s'ha gravat, s'ha de repetir.

Això és una de les coses que he aprés durant aquest dies en que per l'estudi han passat, entre d'altres i espontanis visitants, El José Miguel, a "rasguear" la guitarra espanyola per un trosset de rumba de "Eo Gosto do Viver", o el Loti, conegut també en la seva etapa oximorònica com a "Supernova Estàtica" o "Confusió Diàfana", per gravar amb la guitarra distorsionada -és a dir, amb el canal de distorsió de l'amplificador o del ronyó granate amb nom de pot, no pas distorsionada en quan a aparença-, els arreglos que en el seu dia havia aportat a l'univers benetià.

Després del dia 2 ple de col·laboracions i de visites, i durant (del verb durar) durant (<-l'adverbi de temps o preposció, ara no ho recordo bé) 7 dies més, també vaig aprendre a caminar per sobre de la base, a engostipar-me, a creure que m'havia trencat les costelles tossint, a creure en el mocador màgic, -font apavaigadora de totes les cordes que volen a l'aire-, a no dormir-me tant al somniferosofà, a aprendre'm tot el repertori d'acudits del Radish, a escoltar més i a parlar menys, i a conviure amb el Mestre Mutenjosegh, del qual us n'adjunto una fotografia.
Però sobretot, vaig aprendre a sobreviure amb l'stress i a no relacionar-me amb l'extramón (conegut en etapa de gravació com la resta de coses fora de la vida a l'estudi), cosa que per sort, he arranjat aquests últims dies.

El que no he pogut aprendre, per desgràcia, és a dormir acompanyat de roncs ultrasònics i a no dormir pas acompanyat. Sé, però, que algun dia, tornaré a entendre de veritat el significat veritable de la paraula "descans".

Per sort, la cançó "Sempre Negatiu" em va donar una lliçó i no em penso deixar emportar per les queixes gratuïtes a les que ens autoacostumem els que pertanyem a la coneguda generació psicològica.

Durant tota la setmana de set dies i sis cordes, el Jose ens ha sorprés cada dia més amb la seva manera d'entendre el mitjà musical (i ens ha pegat les seves dues frases estrella: "Normalmente" i "Yoquesé, no?"), i com que estàvem saturats d'aprendre a través de la informació guitarrística propera a la Veritat que tan amablement ens cedia, el dia 10 vam decidir para de vibrar pulsadament i donar pas al gran (no només de tamany, sinò com a músic, però sobretot com a persona) Josep Espasa, El Flautista de Canongyn.

A canvi de tenir moltes rates enamorades a la porta de l'estudi, gaudirem de les melodies que només el Pep i ningú més sap moldejar o melodiejar.

*per si no quedava pLou cRar, parlava de l'estudi de gravació.